L'amor, la mort i l'acompanyament.

Aviso, penso ser molt sincera del que penso quan  els altres et veuen i com et veuen, com et tracten i com t'ajuden.. Com ho he viscut, el que m'agrada i el que no.  Ho dic perquè hi hauran moltes obvietats, però també aspectes que poden copsar. Inclús coses que poden semblar contradictòries.
Quan una persona molt propera se'n va i se'n va de cop, la sensació que tens és d'estar perduda i desubicada. Tal qual. L'únic record que tinc dels funerals de la meva filla és d'estar al tanatori estirada cara a la pared i no volia veure ningú. Era incapaç de mirar a la cara. No sé ni qui va venir. Recordo que quan estava a casa dels meus pares hi havia molta gent del meu entorn. Me'n recordo d'una noia verborreica, la Sílvia (ara està a Costa Rica i penso molt en ella) que feia el que sap fer perfectament,  malgrat fer anys que no la veig, estic segura que no ha canviat,  parlar i fer riure tothom que hi era. A mi m'alleugeria perquè sentia que no centrava l'atenció. No recordo res més.. tinc un buit mental. Em molestava moltíssim que tothom em mirés. M'hagués agradat  fugir. Quan passen uns dies tot eren preguntes : "Com estàs?", "és el pitjor que et podia haver passat", "ets molt jove ho superaràs", etc... Ganes de fugir..Recordo que m'alliberava la normalitat, que ningú em preguntés. Baixar al carrer va ser molt dur, tothom, amb la millor intenció del món, et recordava que t'havia passat una cosa d'allò més greu. Centrar l'atenció era horrorós, potser per això m'ha costat tant exterioritzar sentiments.
Vaig enyorar la soledat per poder plorar, ningú en aquell moment em va deixar, ni jo mateixa. Em vaig voler deixar portar massa i no vaig imposar-me al que necessitava. El meu entorn, també amb la millor de les intencions, no em va voler deixar sola. Jo mateixa em vaig incorporar a treballar al cap de poc.. Amb el temps m'he adonat que el que vaig fer va ser amagar tot allò que sentia perquè ningú sentís pena de mi i em deixés en pau. Es com tenir una grossa cadena penjada al coll que et senyala com a "personaquehatingutunadesgraciainecessitarecuperarseperqueesmoltvalenta". Tot m'ha acabat sortint més tard, i per tendència familiar, gairebé de manera crònica.

Penso que també és dur ser la persona que està al costat d'una persona que perd a algú.

-La truco? no la truco?
-Què li dic?
- Que pot necessitar?
-La faig sortir? La deixo en pau?
-En parlo? no en parlo?

Els dubtes  de com tractar, que dir, què fer es tornen pesadets.
Solució ?
La persona que ha perdut a algú reacciona de manera diferent, cadascuna fa el que pot, el que vol i el que sent,  per fer el dol. Però penso que és important que la persona que acompanya normalitzi, doni suport i estigui simplement al costat, normal i natural sense exageracions, sense dubtes amb o sense delicadeses. Que tingui un posat normal, com ho senti. Si no ho sent de manera tràgica (parteixo de la base que a tothom li sap greu que algú es mori),  no cal fer un posat greu.
No hi ha res que m'enfarfagui més que una persona actuï d'una manera impostada perquè la situació ho requereix (es veu d'una hora lluny i molesta).

L'acompanyament és vital, el sentir-se que no estàs sol ajuda a no enfonsar-se. El sentir algú que t'ajuda inclús a posar-te les piles i que et digui: "ei! reacciona, que la vida continua" és un luxe.
Li dec tot al meu marit. Ell em va fer aixecar i reaccionar. Va ser molt dur amb mi però em va fer redreçar, perquè m'estima i jo l'estimo. De no haver estat ell, crec que ara no seria on sóc. Ha aguantat i aguanta tot el que ha comportat certs aspectes de la meva vida. Ell és la meva vida, junt amb les meves filles.
 El meu germà, en Rubén i la seva dona, la Coqui, són la meva família més propera, junt amb els meus oncles i cosi, és el que em queda i són imprescindibles per mi.Tot el que hem viscut ens ha creat uns llaços molt difícils de desfer. Però no em vull deixar a l'Àngels i a l'Isaac, que han estat allà sempre i ho han aguantat tot, la llunyania, totes les meves morts i les han viscut amb mi amb tota la duresa i també tota la naturalitat del món.Ells també tenen l'Aina, d'angelet. Com tots els altres amics que han compartit bons i mals moments. I qué dir de la meva família política... que és lleig lo de política. És la meva família i me'ls estimo moltíssim.
He tingut una gran sort:  Tenir un acompanyament incondicional i molt gran. A tots ells i als que no anomeno directament mai estaré prou agraïda.

Molta gent m'ha fet el comentari que tenia molta valentia per explicar coses tan íntimes. Penso que el que explico no és massa diferent que el que pot sentir una altra persona. Una pèrdua és una pèrdua i si hagués llegit en el seu moment, una cosa com aquesta, m'hagués sentit més alleugerida, acompanyada i tranquil.la ("Mal de muchos, consuelo de tontos"). M'agradaria que fos part d'un acompanyament. Sovint necessitem persones com nosaltres i existeixen grups, però el llençar-s'hi també requereix el seu temps. Per tant si noteu que algú necessita veure, sentir, llegir, situacions similars a la seva, no dubteu en compartir.  Jo ho hagués agraït.