A tres dies de tornar a la rutina laboral i escolar em trobava davant del netbook, planificant aquest projecte que em desperta sentiments
tan contradictoris. Abans de marxar de vacances, em vaig imprimir un
munt de coses sobre el dol i la mort.... Les tenia al costat,
sense obrir. Em fa “cosa”, obrir tot un feix de paraules amb el
tema principal de l'absència, a la platja, gaudint de la meva família i amics. Però d'altra banda, em trobo parlant amb ells
sobre l'èxit que ha tingut el blog i les ganes i l'entusiasme que em provoca tirar endavant aquest projecte, encara no sé ben bé amb quina forma concreta.
Ara que
acabo d'escriure això m'atreveixo a mirar tots aquests fulls i surten paraules com:
Mort
Mort
dol
sentiment
de culpa
pèrdua
objecte
transformacional...
dolor
ànima
El primer article que llegeixo es diu “El duelo por la muerte de un hijo ” Es tracta sobre un treball sobre el dol específic de la mort d'un fill, mirat des d'una perspectiva psicoanalítica i sobre un concepte del dol com a “objecte transformacional”
ànima
El primer article que llegeixo es diu “El duelo por la muerte de un hijo ” Es tracta sobre un treball sobre el dol específic de la mort d'un fill, mirat des d'una perspectiva psicoanalítica i sobre un concepte del dol com a “objecte transformacional”
De
l'article n'extrec que em sento identificada amb el sentiment de
culpa que provoca no ben ve el fet de la mort filial si no més bé el sentir-me bé actualment, el permetre'm ser feliç. l el dolor puntual, és a dir, recordo al meu pare o la meva mare o amics i amigues amb nostalgia i amb un somriure o amb tristessa, segons toqui, però hi ha moments del record de l'Aina que són com punxades de dolor que venen i marxen però encara queda la melangia. O com la mort condiciona un abans i un després en la teva vida, com et transformes com aportes valor a certes coses. En el meu cas, sempre dic "tot té solució menys la mort", entre altres. Hi ha el terme
literari “Alma mocha” de la colombiana Bella Ventura, es el
terme per la condició humana després de perdre un fill.
"Alma mocha".
M'ha encantat aquest terme que defineix perfectament (no em pregunteu perquè) un estat crònic. La vida segueix, tu t'aixeques i tornes a caure, i tornes a aixecar-te, però sempre tens el punt d'"Alma mocha". És com una tristesa, nostàlgia carinyosa i suau (potser és que justament la relaciono amb "pocha" i moixaina, "nohosé" ). Però sembla un estat que vulguis mantenir abraçat encara que faci mal però et resisteixes a deixar perquè ja forma part de tu i el teu dol.
M'ha encantat aquest terme que defineix perfectament (no em pregunteu perquè) un estat crònic. La vida segueix, tu t'aixeques i tornes a caure, i tornes a aixecar-te, però sempre tens el punt d'"Alma mocha". És com una tristesa, nostàlgia carinyosa i suau (potser és que justament la relaciono amb "pocha" i moixaina, "nohosé" ). Però sembla un estat que vulguis mantenir abraçat encara que faci mal però et resisteixes a deixar perquè ja forma part de tu i el teu dol.
Estava llegint el llistat de paraules més amunt. Són paraules que aquí van i venen. L'altre dia etiquetava el post... i sortien etiquetes com: mort, fills, dol, nens. Les vaig treure. No posaré etiquetes al meu blog. És angoixant i fa angúnia...I vull que el meu blog no provoqui això. Ni angoixes, ni que faci "cosa" llegir-lo". Però és un blog sobre la mort i com la vivim, per tant, sortir, sortiran inevitablement però no les etiquetarem.
Alma mocha, shjol (terme hebreu) són les úniques referències en tot el món per definir aquella persona que ha perdut un fill, no sé fins a quin punt cal que n'existeixin més o cal diferenciar aquesta mort de les altres.
La mort és mort i cadascun de nosaltres la vivim i la sobrevivim en intensitats i maneres diferents.
La mort és mort i cadascun de nosaltres la vivim i la sobrevivim en intensitats i maneres diferents.
