Feia dies que no entrava al blog. Va ser una posada en escena una mica dura i em va cremar. Escriure un blog en honor a algú i més quan és mort no es fàcil.
Tornem a ser en aniversari. La meva filla faria 15 anys. Ho intento viure amb naturalitat i amb això m'ajuden les meves filles que em pregunten per ella sense cap mena de tabú.
-Mama, i l'Aina com era?
-M'hagués agradat conèixer-la.
-És una pena que no sigui amb nosaltres la nostra germana
La Sara i la Júlia m'ajuden a viure l'absència de la meva filla com un fet natural, no dramàtic. Elles saben que va haver-hi una germana que ara ja no hi és i la troben a faltar perquè si no, no em preguntarien. M'agrada que pensin en ella. La fan formar part de la nostra vida i de la nostra família i això em dona pau.
Serè sincera, amb aquest blog tenia moltes pretensions. La mort m'ha acompanyat els últims anys i ha estat inseparable. Em pensava que era una experta en el tema però desenganyem-nos, l'absència d'un ésser estimat mai deixa indiferent a ningú i malgrat haver viscut morts traumàtiques, mai et tornes un expert d'una emoció que t'agafa desprevingut.
Volia ajudar a la gent amb el seu procés de dol. Pretenciós, molt pretenciós per part meva. M'ha costat més de cinc anys de la meva vida arribar a viure la pèrdua de la meva filla amb certa naturalitat que no tristesa. Encara se'm mullen els ulls quan parlo d'ella.
Em conformo amb recordar-la i fer-la formar part del meu univers i de l'univers dels meus. Respecte al dol dels altres, ja vindrà el moment en què jo, Marina, pugui donar un cop de mà a altres mares que com jo han passat pel moment més dur de les seves vides, sens dubte.
