La reconstrucció del JO

Cada mort, cada pèrdua és un dol. El dol, per molts, és el procés en el què hi tenen cabuda sentiments de tristesa, ràbia, enuig, enyor, entre d'altres que produeix una pèrdua. I dura fins a l'adaptació a la realitat sense la persona o cosa que s'ha perdut.
Podriem citar en aquests moments a autors com Kübler-Ross, Worden, que són dels principals teòrics sobre el dol i la pèrdua, en fases o tasques universals, però ja hi haurà moments i espais per ells.

Fins ara no havia citat massa teoria sobre dol.... Fins ara no me n'havia mirat massa... Ara he llegit un bon grapadet de llibres, estudis, articles i puc fer i agafar allò que m'agrada de cadascun.
Haig de dir que literatura i llibres sobre dol hi ha un munt, teoria no massa. La teoria sobre el dol és molt recent, podriem dir que va començar amb Freud.

Una de les primeres lectures que vaig fer sobre el dol, ara no fa gaire, em va fer veure el dol com una oportunitat d'aprenentatge. Això em va trasbalsar perquè venia de morts molt dures i em costava veure oportunitats en la vida després de cada mort, malgrat tenia els meus dols fets.
 Neimeyer em va trencar els esquemes i em va convencèr que el dol era una reconstrucció de l'individu. És a dir, anem construint els nostres pròpies estructures  per orientar-nos cap uns objectius significatius, a grosso modo i simplificant una miqueta....

Exemple:
La Caterina creu en Deu perquè així li han ensenyat, li serveix per interpretar la mort del seu avi ara fa 8 anys, li serveix per relacionar-se amb els altres  i a gestionar les seves accions dirigint-les cap al que ella vol fer.
Quan el seu pare mor d'un atac de cor repentinament davant seu, tota aquesta construcció se li trenca... ha de reconstruir-se.
Ella ha de prendre la decisió de com construirà la seva nova vida en funció de la cultura, del gènere i de la trascendència.

M'agrada la idea d'anar construint i reconstruir, de nous rols.
Fa que el dol sigui un procés actiu de transformació i amb les seves senzilles tècniques i recursos,  sovint de narració,  fa moure els propis recursos personals i socials cap a la sanació. Però aquesta sanació serà integral? O només cognitiva?

El que és clar, apartant ara en Neimeyer, és que quan passes un dol, un nou ésser emergeix de dins teu. Podria fàcilment dir més fort, més amoròs, més sensible, però no crec que sigui així. La feina l'ha de fer cadascú en tots els aspectes: a nivell de cap, a nivell de cor, a nivell de conducta.... per esdevenir la persona que vol ser.

El Silenci

Quan et trobes en un grup que està trencat per dins per la mort d'un amic, quan estàs al costat d'una persona que ha perdut el seu èsser més estimat i encara està en xoc........SILENCI.......Les persones solem tenir por al buit ("horror vacui" que es diu en pintura) i podem començar a parlar sense gaire sentit simplement per no enfrontar-nos al buit de les paraules. En la nostra cultura silenci és soledat, mort, desconeixença...Quan va morir l'Aina, m'atabalaven amb paraules, acudits, i tot de ximpleries que no recordo per tal que no pensés en el dolor. Ho feien amb bona intenció, i jo sempre els ho agrairé. Però el meu cap i sobretot el meu cor, no hi era present en aquells intents d'esbarjo.

El dol necessita SILENCI perquè necessita interiorització i trascendència. No calen paraules de distracció o de suport on el que es necessita és aflorar emocions: estimar i ser estimat, enfadar-se, plorar, ...Cal cercar respostes en un mateix per poder treballar i exterioritzar el dol. Cal callar i escoltar què diu el nostre cor i què sent el cor del del costat. Una respiració acompasada, una mà acompanyada poden valer més que 2000 paraules de consol.

Mantenir el silenci i alhora trencar-lo sense dinamitar l'ambient d'intimitat creat, és una tasca més difícil que no em pensava.
 Proveu d'estar amb una persona o amb un grup de persones, 20 minuts sense parlar. Tancant els ulls i deixant fluir els vostres sentiments i emocions. I just quan passi l'estona, reinicieu el discurs sense trencar el clima creat. I tot això sense sentir-vos incòmodes i sense perdre la paciència. Els que sou xerraires de mena, aquí teniu una prova titànica.

Cal deixar de banda el rellotge però no perdre el món de vista. Acompanyem, no ens perdem amb la persona de dol. Cal tenir el nostre cos ben centrat al terra, i les nostres emocions ben posicionades. Cal ser pacient i flexible, però estant atent a tota l'energia que circula entre nosaltres. Cal fer-la fluir però no obturar-la ni desbordar-la.

El SILENCI ajuda a fluir i equilibrar l'expressió de sentiments de neguit i dolor. Ens retroba amb les energies dels èssers estimats i ens dona pau.