Estrelles i àngels

Ahir no va ser cap dia especial. Vaig anar a treballar, vaig anar al curs que estic fent amb AVES d'acompanyament a la mort i vaig tornar a casa. El curs ahir es dividia entre treball personal, treball sobre sanació d'un mateix, per poder acompanyar als altres (hmmm si ja sé que "sanació" supura new age, però digueu-me sinó com li puc dir) i d'altra banda va venir L'Elisabet Pedrosa a parlar-nos de la mort de la seva filla Gina. Haig de dir que no he llegit el llibre però em va semblar una dona generosa i em va demostrar un respecte molt gran cap a la seva filla i cap a la seva família.
 No em vaig sentir massa identificada. Tota l'estona em vaig quedar amb la sensació de que almenys ella s'havia pogut acomiadar bé de la seva filla, la va poder acompanyar i una part s'ha quedat amb ella.
Vaig notar en mi que hi ha alguna cosa que no he pogut  o no he sabut fer. El meu procés ha sigut llarg i molt dolorós i ara puc parlar de l'Aina i l'he incorporat a la vida de la meva família, però em costa evocar encara els records feliços amb ella. Tinc pendent quelcom que fa que no hagi tancat un cercle.
És extrany sentir enveja d'algú que ha perdut un ésser estimat però l'ha pogut acomiadar. Si més no, té un punt de "queestàdientaquestanoia".
L'Aina es mereix aquest quelcom que falta i que la sàpiga integrar en el meu dia a dia amb la mateixa naturalitat que aquesta mare  explica com la Gina transforma i forma part de la seva vida.