La meva "Alma mocha"

A tres dies de tornar a la rutina laboral i escolar em trobava davant del netbook, planificant aquest projecte que em desperta sentiments tan contradictoris. Abans de marxar de vacances, em vaig imprimir un munt de coses sobre el dol i la mort.... Les tenia al costat, sense obrir. Em fa “cosa”, obrir tot un feix de paraules amb el tema principal de l'absència,  a la platja, gaudint de la meva família i amics. Però d'altra banda, em trobo parlant amb ells sobre l'èxit que ha tingut el blog i les ganes i l'entusiasme que em provoca  tirar endavant aquest projecte,  encara no sé ben bé amb quina forma concreta.

Ara que acabo d'escriure això m'atreveixo a mirar tots aquests fulls i surten paraules com:
Mort

dol

sentiment de culpa

pèrdua

objecte transformacional...

dolor
ànima
 El primer article que llegeixo es diu “El duelo por la muerte de un hijo ”  Es tracta sobre un treball sobre el dol específic de la mort d'un fill, mirat des d'una perspectiva psicoanalítica i sobre un concepte del dol com a “objecte transformacional”

De l'article n'extrec que em sento identificada amb el sentiment de culpa que provoca no ben ve el fet de la mort filial si no més bé el sentir-me bé actualment, el permetre'm ser feliç. l el dolor puntual, és a dir, recordo al meu pare o la meva mare o amics i amigues amb nostalgia i amb un somriure o amb tristessa, segons toqui, però hi ha moments del record de l'Aina que són com punxades de dolor que venen i marxen però encara queda la melangia. O com la mort condiciona un abans i un després en la teva vida, com et transformes com aportes valor a certes coses. En el meu cas, sempre dic "tot té solució menys la mort", entre altres. Hi ha el terme literari “Alma mocha” de la colombiana Bella Ventura, es el terme per la condició humana després de perdre un fill. 

 "Alma mocha".
 M'ha encantat aquest terme que defineix perfectament  (no em pregunteu perquè) un estat crònic. La vida segueix, tu t'aixeques i tornes a caure, i tornes a aixecar-te, però sempre tens el punt d'"Alma mocha". És com una tristesa, nostàlgia carinyosa i suau (potser és que justament la relaciono amb "pocha" i moixaina, "nohosé" ). Però sembla un estat que vulguis mantenir abraçat encara que faci mal però et resisteixes a deixar perquè ja forma part de tu i el teu dol.

Estava llegint el llistat de paraules més amunt. Són paraules que aquí van i venen. L'altre dia etiquetava el post... i sortien etiquetes com:  mort, fills, dol, nens. Les vaig treure. No posaré etiquetes al meu blog. És angoixant i fa angúnia...I vull que el meu blog no provoqui això. Ni angoixes, ni que faci "cosa" llegir-lo". Però és un blog sobre la mort i com la vivim, per tant, sortir, sortiran inevitablement però no les etiquetarem.

Alma mocha, shjol (terme hebreu) són les úniques referències en tot el món per definir aquella persona que ha perdut un fill, no sé fins a quin punt cal que n'existeixin més o cal diferenciar aquesta mort de les altres.
La mort és mort i cadascun de nosaltres la vivim i la sobrevivim en intensitats i maneres diferents.

Vacances

Marxo de Vacances. Estaré inoperativa uns dies però amb un cap amb moltes idees i un bon recull de recursos  a treballar..

“L’amor neix del record, viu de la intel·ligència i mor per oblit.”( Ramon LLull).

No deixem morir el record de les persones que estimem.

Fins Setembre

L'amor, la mort i l'acompanyament.

Aviso, penso ser molt sincera del que penso quan  els altres et veuen i com et veuen, com et tracten i com t'ajuden.. Com ho he viscut, el que m'agrada i el que no.  Ho dic perquè hi hauran moltes obvietats, però també aspectes que poden copsar. Inclús coses que poden semblar contradictòries.
Quan una persona molt propera se'n va i se'n va de cop, la sensació que tens és d'estar perduda i desubicada. Tal qual. L'únic record que tinc dels funerals de la meva filla és d'estar al tanatori estirada cara a la pared i no volia veure ningú. Era incapaç de mirar a la cara. No sé ni qui va venir. Recordo que quan estava a casa dels meus pares hi havia molta gent del meu entorn. Me'n recordo d'una noia verborreica, la Sílvia (ara està a Costa Rica i penso molt en ella) que feia el que sap fer perfectament,  malgrat fer anys que no la veig, estic segura que no ha canviat,  parlar i fer riure tothom que hi era. A mi m'alleugeria perquè sentia que no centrava l'atenció. No recordo res més.. tinc un buit mental. Em molestava moltíssim que tothom em mirés. M'hagués agradat  fugir. Quan passen uns dies tot eren preguntes : "Com estàs?", "és el pitjor que et podia haver passat", "ets molt jove ho superaràs", etc... Ganes de fugir..Recordo que m'alliberava la normalitat, que ningú em preguntés. Baixar al carrer va ser molt dur, tothom, amb la millor intenció del món, et recordava que t'havia passat una cosa d'allò més greu. Centrar l'atenció era horrorós, potser per això m'ha costat tant exterioritzar sentiments.
Vaig enyorar la soledat per poder plorar, ningú en aquell moment em va deixar, ni jo mateixa. Em vaig voler deixar portar massa i no vaig imposar-me al que necessitava. El meu entorn, també amb la millor de les intencions, no em va voler deixar sola. Jo mateixa em vaig incorporar a treballar al cap de poc.. Amb el temps m'he adonat que el que vaig fer va ser amagar tot allò que sentia perquè ningú sentís pena de mi i em deixés en pau. Es com tenir una grossa cadena penjada al coll que et senyala com a "personaquehatingutunadesgraciainecessitarecuperarseperqueesmoltvalenta". Tot m'ha acabat sortint més tard, i per tendència familiar, gairebé de manera crònica.

Penso que també és dur ser la persona que està al costat d'una persona que perd a algú.

-La truco? no la truco?
-Què li dic?
- Que pot necessitar?
-La faig sortir? La deixo en pau?
-En parlo? no en parlo?

Els dubtes  de com tractar, que dir, què fer es tornen pesadets.
Solució ?
La persona que ha perdut a algú reacciona de manera diferent, cadascuna fa el que pot, el que vol i el que sent,  per fer el dol. Però penso que és important que la persona que acompanya normalitzi, doni suport i estigui simplement al costat, normal i natural sense exageracions, sense dubtes amb o sense delicadeses. Que tingui un posat normal, com ho senti. Si no ho sent de manera tràgica (parteixo de la base que a tothom li sap greu que algú es mori),  no cal fer un posat greu.
No hi ha res que m'enfarfagui més que una persona actuï d'una manera impostada perquè la situació ho requereix (es veu d'una hora lluny i molesta).

L'acompanyament és vital, el sentir-se que no estàs sol ajuda a no enfonsar-se. El sentir algú que t'ajuda inclús a posar-te les piles i que et digui: "ei! reacciona, que la vida continua" és un luxe.
Li dec tot al meu marit. Ell em va fer aixecar i reaccionar. Va ser molt dur amb mi però em va fer redreçar, perquè m'estima i jo l'estimo. De no haver estat ell, crec que ara no seria on sóc. Ha aguantat i aguanta tot el que ha comportat certs aspectes de la meva vida. Ell és la meva vida, junt amb les meves filles.
 El meu germà, en Rubén i la seva dona, la Coqui, són la meva família més propera, junt amb els meus oncles i cosi, és el que em queda i són imprescindibles per mi.Tot el que hem viscut ens ha creat uns llaços molt difícils de desfer. Però no em vull deixar a l'Àngels i a l'Isaac, que han estat allà sempre i ho han aguantat tot, la llunyania, totes les meves morts i les han viscut amb mi amb tota la duresa i també tota la naturalitat del món.Ells també tenen l'Aina, d'angelet. Com tots els altres amics que han compartit bons i mals moments. I qué dir de la meva família política... que és lleig lo de política. És la meva família i me'ls estimo moltíssim.
He tingut una gran sort:  Tenir un acompanyament incondicional i molt gran. A tots ells i als que no anomeno directament mai estaré prou agraïda.

Molta gent m'ha fet el comentari que tenia molta valentia per explicar coses tan íntimes. Penso que el que explico no és massa diferent que el que pot sentir una altra persona. Una pèrdua és una pèrdua i si hagués llegit en el seu moment, una cosa com aquesta, m'hagués sentit més alleugerida, acompanyada i tranquil.la ("Mal de muchos, consuelo de tontos"). M'agradaria que fos part d'un acompanyament. Sovint necessitem persones com nosaltres i existeixen grups, però el llençar-s'hi també requereix el seu temps. Per tant si noteu que algú necessita veure, sentir, llegir, situacions similars a la seva, no dubteu en compartir.  Jo ho hagués agraït.

Els àngels i les meves filles.

Han passat dos dies des que vaig fer públic aquest bloc. Les felicitacions, els ànims i els petons han estat múltiples i realment, n'estic molt agraïda i em sento recolzada i estimada.
 Escriure no em costa massa, alguna persona m'ha insinuat que tenia fusta i que se'm donava bé.  Temps al temps.
Quan he parlat de la mort a les meves filles, la Júlia i la Sara, sempre he sigut molt directe. Eren converses d'aquest tipus:

- Que li ha passat al Tutu?
- S'ha mort i no el podrem veure més.
-I per què?
-Doncs perquè era molt gran i totes les persones quan ens fem grans ens morim i ja no hi som més?
-I no el veuré mai més?
- No, però tindràs fotos i el recordaràs sempre i això vol dir que estarà amb tu.
-Ah, "vale"! Anem a jugar perquè ens vegi.

Sempre m'ha semblat absurd amagar un fet tan natural com és la mort a un nen. La connotació negativa i traumàtica de la mort la posem els adults, a qui ens fa mal és a nosaltres. Els nens tenen sentiments de tristesa també, però ho viuen d'una manera diferent (no la sabria descriure).

L'altre dia, els hi ensenyava fotos de l'Aina a les meves filles i els hi explicava que havia estat a la panxa de la seva mama com elles i que feia molt temps que havia nascut i feia temps que havia mort i que no la podrien conèixer físicament, ja que no hi seria mai....Però que sempre tindrien una germana que es deia Aina. La Júlia va dir: "Aina, com la meva amiga"(la seva millor amiga del cole també es diu Aina). La Sara deia que era guapa. En el moment que la Sara es va cansar de mirar fotos, la Júlia em va mirar i amb aquells 4 anyets i amb els ulls molt grans em diu:
-Jo la vull conèixer.
Se'm va posar un nus a la gola de cop que no em deixava parlar.
- No pots, amor. Només la podràs veure en fotos.
Aquí, com deia una voluntària d'Intermón Oxfam, la Montse, se'm va posar l'esponja el clatell i em van començar a sortir les llàgrimes.
La meva filla, en veure que plorava, se li van posar uns ulls brillants, brillants i va entendre  que el fet de no poder conèixer-la era trist. Però la vaig abraçar molt fort, molt fort i amb un somriure mig plorós vaig dir:
- Sempre podrem mirar les fotos i estar amb ella. I ara a parar taula que hem de sopar.
Sabíem les dues que havíem de seguir i anar a posar la taula, això si sanglotant i amb la llàgrima. Quedar-se allà palplantat era pitjor.

Davant d'això, penso que és interessant treballar la mort i la simbologia amb la infància i l'adolescència que pateixi aquests fets, per fer-nos més conscients d'un acte irremeiable. Cada edat deu tenir, com tot, les seves especificitats però vivim en una cultura tanatofòbica (por a morir i a la mort), que molt sovint ens costa (com m'ha costat a mi) tornar aixecar-nos, recordar, estimar, viure, reviure i merèixer el millor.

Aniversari

Avui l'Aina hagués fet 13 anys. Aquests dies senyalats no treuen que no pensi en ella cada dia de la meva vida. Com diu la meva amiga, l'Àngels, avui sóc sucre. Cada dia sóc sucre pensant que tinc tres filles precioses i una d'elles vetlla per nosaltres. Fa dies vaig començar aquest blog i em bullien les idees. Encara no sé que fer ben bé amb ell... Fer un racó de memòria, un espai d'acompanyament o un espai de pedagogia... Penso que cara la mort, la vida i el record tot ens val i tot ens recolza.
Avui li dedicaré un espai de memòria a la meva filla. Seria pre-adolescent, se'm fa difícil fer-me'n una idea. Una criatura més alta que jo, potser, o no. Tinc una imatge de l'Aina clavada al cap i és ella el dia de reis mossegant una pilota. M'ha costat 11 anys arribar a on estic ara mateix, escrivint això amb el nus a la gola però podent continuar escrivint i poder  recordar-me d'ella i fer-ne recordar a tothom que no sóc mare de dos, si no de tres nenes. Avui les seves germanes, que ja la veuen en fotos també ho sabran que seria l'aniversari d'una germana que ja no hi és.
La vida de la meva filla va ser curteta, però prou llarga com per permetre'm el luxe de gaudir del record de bons moments en família que tampoc hi és, com el meu pare i les meves àvies. I també als que hi són i que avui els trucaré perquè necessito que ho visquin amb mi: al meu germà, al meu marit, als meus oncles i, evidentment als seus padrins.
Sempre he sigut una mica tímida per coses tan íntimes però em sentíria orgullosa de poder compartir aquest espai amb persones del meu entorn i persones que no ho són però han viscut i viuen el record i el dolor i que, cada dia intentem viure la vida de la millor manera que sabem i podem. Per nosaltres, pels que ens envolten i estimem i pels nostres àngels que viuen en el nostre cor.

Aquesta cançó és un tribut als meus angelets particulars: La meva filla i el meu pare. Sempre que l'he sentit, no he pogut evitar pensar com me'ls estimo i com els trobo a faltar.

Porto anys...

Porto anys sentint que haig de fer alguna cosa. Porto anys creient que la meva memòria per l'Aina ha de ser una memòria viva. Porto temps pensant que tinc uns angelets que em protegeixen mentre dormen. Perquè és el meu consol davant d'un fet inevitable. Perquè pensar en aquests àngels em dona vida suficient per continuar. I no ho he compartit prou... Potser aquesta es la manera.