Els àngels i les meves filles.

Han passat dos dies des que vaig fer públic aquest bloc. Les felicitacions, els ànims i els petons han estat múltiples i realment, n'estic molt agraïda i em sento recolzada i estimada.
 Escriure no em costa massa, alguna persona m'ha insinuat que tenia fusta i que se'm donava bé.  Temps al temps.
Quan he parlat de la mort a les meves filles, la Júlia i la Sara, sempre he sigut molt directe. Eren converses d'aquest tipus:

- Que li ha passat al Tutu?
- S'ha mort i no el podrem veure més.
-I per què?
-Doncs perquè era molt gran i totes les persones quan ens fem grans ens morim i ja no hi som més?
-I no el veuré mai més?
- No, però tindràs fotos i el recordaràs sempre i això vol dir que estarà amb tu.
-Ah, "vale"! Anem a jugar perquè ens vegi.

Sempre m'ha semblat absurd amagar un fet tan natural com és la mort a un nen. La connotació negativa i traumàtica de la mort la posem els adults, a qui ens fa mal és a nosaltres. Els nens tenen sentiments de tristesa també, però ho viuen d'una manera diferent (no la sabria descriure).

L'altre dia, els hi ensenyava fotos de l'Aina a les meves filles i els hi explicava que havia estat a la panxa de la seva mama com elles i que feia molt temps que havia nascut i feia temps que havia mort i que no la podrien conèixer físicament, ja que no hi seria mai....Però que sempre tindrien una germana que es deia Aina. La Júlia va dir: "Aina, com la meva amiga"(la seva millor amiga del cole també es diu Aina). La Sara deia que era guapa. En el moment que la Sara es va cansar de mirar fotos, la Júlia em va mirar i amb aquells 4 anyets i amb els ulls molt grans em diu:
-Jo la vull conèixer.
Se'm va posar un nus a la gola de cop que no em deixava parlar.
- No pots, amor. Només la podràs veure en fotos.
Aquí, com deia una voluntària d'Intermón Oxfam, la Montse, se'm va posar l'esponja el clatell i em van començar a sortir les llàgrimes.
La meva filla, en veure que plorava, se li van posar uns ulls brillants, brillants i va entendre  que el fet de no poder conèixer-la era trist. Però la vaig abraçar molt fort, molt fort i amb un somriure mig plorós vaig dir:
- Sempre podrem mirar les fotos i estar amb ella. I ara a parar taula que hem de sopar.
Sabíem les dues que havíem de seguir i anar a posar la taula, això si sanglotant i amb la llàgrima. Quedar-se allà palplantat era pitjor.

Davant d'això, penso que és interessant treballar la mort i la simbologia amb la infància i l'adolescència que pateixi aquests fets, per fer-nos més conscients d'un acte irremeiable. Cada edat deu tenir, com tot, les seves especificitats però vivim en una cultura tanatofòbica (por a morir i a la mort), que molt sovint ens costa (com m'ha costat a mi) tornar aixecar-nos, recordar, estimar, viure, reviure i merèixer el millor.