És en aquell moment que un nus se't fica a la gola i sents que tens un buit a la panxa que no pots omplir, malgrat ho intentis de la manera que creguis que l'has d'omplir. Falta la respiració i t'ofegues i penses que allò que és normal no ho recuperaràs mai més. Comences a tenir conductes inhabituals en tu mateixa. Uns moments estàs superbé i altres una immensa tristesa omple la teva condició de persona. Estàs vivint una pèrdua.
La buidor que et surt de les entranyes i creus que no podràs omplir amb res més. Aquesta buidor que et fa perdre els nervis i fer coses irracionals per tal d'omplir el que et falta...
El que no ens adonem és que el que ens falta, ens falta en nosaltres mateixos i no depèn d'altres persones. Podem omplir-nos nosaltres mateixos, cobrir-nos les pròpies necessitats per tal de ser éssers complerts. Però l'afecció cap als altres no ens deixa mirar-nos a nosaltres mateixos i nudrir-nos per ser éssers complerts i poder complir amb la missió de procurar pels altres sense aquestes buidors que ens porten a ser irracionals.
No estic en un nivell de desafecció total i tinc buidors per tot arreu, per tant no tinc fórmules per omplir els nostres propis buits que estan relacionats amb l'autoestima, l'autoimatge, la piràmide de necessitats i la seva cobertura...
La feina segueix en aquest camí, però el buit ara mateix hi és...I s'omple com es pot i com se sap...
dimarts, de setembre 13, 2016
dimecres, d’agost 03, 2016
Aixequeu la mà
Una activitat reveladora, un joc singular ens mostren veritats contundents de la nostra pròpia vida. No, no estic parlant del del costat... Estic parlant de tu, de mi, de tots nosaltres.
Que aixequin la mà aquells que hagin patit per....
la mort d'una mascota, sentir-se maltractats, abandonats, que hagin patit una mort perinatal, la mort d'algú que no podien plorar..i un llarg etc...
Que aixequin la mà aquells que hagin patit per....
la mort d'una mascota, sentir-se maltractats, abandonats, que hagin patit una mort perinatal, la mort d'algú que no podien plorar..i un llarg etc...
Les pèrdues emmascarades i/o desautoritzades o inhibides, se'n diuen. Qui no ha patit per una feina que ha perdut i no ha pogut mostrar la seva frustració?
Que aixequin la mà...
Tots/es ens mereixem un aplaudiment, una abraçada, un gest de suport per la valentia d'aixecar la mà i dir "JO HE PATIT".
En aquests tres tipus de pèrdues ( emmascarades, desautoritzades o inhibides) trobem una característica bàsica en comú què és l'ocultació del sentiment de pèrdua. La persona ha de seguir endavant amb la seva vida, sense donar-se permís per aturar-la un moment i poder mostrar els seus sentiments en públic i fins i tot, potser en privat. Això deriva en símptomes psicològics i físics posteriors que poden ser derivats de la pèrdua però que l'individu no els hi atribueix.
Hem de poder aixecar la mà i poder viure la tristesa per un ésser estimat: que es deia Flusky? l'estimàvem i era un més de la família. Que no era nat? havia de ser el nostre fill i ja érem un més.
S'ha suïcidat? Més que mai el suïcidi és un tema clau que hem de posar en boca de tots perquè existeix i és una mort molt colpidora per qui la pateix.
Qui no ha sentit mai una pèrdua emmascarada?
Jo aixeco la mà
Que aixequin la mà...
Tots/es ens mereixem un aplaudiment, una abraçada, un gest de suport per la valentia d'aixecar la mà i dir "JO HE PATIT".
En aquests tres tipus de pèrdues ( emmascarades, desautoritzades o inhibides) trobem una característica bàsica en comú què és l'ocultació del sentiment de pèrdua. La persona ha de seguir endavant amb la seva vida, sense donar-se permís per aturar-la un moment i poder mostrar els seus sentiments en públic i fins i tot, potser en privat. Això deriva en símptomes psicològics i físics posteriors que poden ser derivats de la pèrdua però que l'individu no els hi atribueix.
Hem de poder aixecar la mà i poder viure la tristesa per un ésser estimat: que es deia Flusky? l'estimàvem i era un més de la família. Que no era nat? havia de ser el nostre fill i ja érem un més.
S'ha suïcidat? Més que mai el suïcidi és un tema clau que hem de posar en boca de tots perquè existeix i és una mort molt colpidora per qui la pateix.
Qui no ha sentit mai una pèrdua emmascarada?
Jo aixeco la mà
dijous, d’abril 28, 2016
Qüestions, preguntes i interrogants
Ahir una mestra, una guia em feia preguntes importants i molt profundes. Jo, diligentment contestava com podia, malgrat el nivell d'abstracció era estratosfèric.
Fa uns anys vaig restar a l'atur, que no desocupada, i vaig fer formacions relacionades amb el coaching i la programació neurolingüística. Us podria dir moltes coses i fer un llibre humorístic (me'l quedo pel meu calaix de projectes) però no és el cas. Vaig aprendre coses, entre d'elles el gran poder que té una pregunta clau (té altres noms: preguntes potents, preguntes poderoses, ...). En un parell d'ocasions vaig sentir el poder d'aquestes qüestions sobre meu, de com em removien el cor i les entranyes per no posar-nos més espirituals. Val a dir, que s'han de saber introduir i formular en el moment adequat. I això és un camí en el que el guia t'ha de saber acompanyar.
Ahir em van formular algunes preguntes, però em quedo amb l'última, la més important. Me l'haig de respondre i em portarà unes conseqüències en la meva vida, més o menys grans o petites, tant se val.
Es bo fer-nos preguntes quan se'ns ha mort un èsser estimat? Quines preguntes ens solen sortir espontàniament? Tranquils/es, jo les sé i us les dic...
Per què ell/a?
Per què m'ha passat a mi?
No és massa aviat?
I si hagués...?
I si...?
Si us fixeu bé aquestes preguntes són retòriques que busquen una resposta complaent pel què l'emet. Són preguntes que no respondrem mai, ni la seva cerca ens donarà un benestar, perquè anirem en cercle buscant sempre una mateixa resposta complaent. No ens donarà una sortida ni una felicitat. Passarem per la culpa, l'enuig, la ràbia en veure que no trobem respostes al perquè hem perdut al que més estimem.
Però això no vol dir que ens tanquem a cercar respostes.
Crec que per crèixer i per reconstruir-nos (m'agafo a Neimeyer) hem de preguntar-nos i hem de buscar respostes però fent-nos preguntes que ens remoguin el cor i l'ànima per aportar-nos AMOR, no neguit, per aportar-nos SAVIESA, no culpa, per aportar-nos PAU, no ràbia.
Però quines preguntes podem formular-nos per entrar en aquest estat? Quines respostes cal que cerquem?
Com ens vam estimar?
Què ha aportat aquesta persona en la meva vida i en la vida dels del voltant?
Quins bons moments hem passat junts?
Quina era la missió d'ell/ella en vida?
Perquè hem de tancar-nos amb preguntes que només ens crearan patiment i culpabilitat? Hem tingut una persona al costat que ens hem estimat i que ens estimarem sempre...hem de poder formular-nos preguntes que ens proporcionin l'Amor del record i l'aprenentatge i la pau de la vivència.
Hem de preguntar-nos estimant i estimant-nos.
dimarts, de març 01, 2016
El dol i la nova american way of life
Aquest matí llegia una entrada d'un blog que es titula "Ya no nos està permitido siquiera el duelo" de Carmen Saavedra. En ell fa una crítica a la nova corrent positivista. Tot ha de ser feliç, meravellós, no tenir límits, sortir de les zones de comfort i nosaltres, i només nosaltres, som els causants dels nostres mals. L'anava llegint i em feia gràcia perquè aquesta senyora m'ha endevinat el pensament en alguns sentits i m'ha generat una controvèrsia interna.
-Si una persona té una malaltia important, només amb la seva actitud positiva es curarà?
-Tots, forçosament tots hem de tenir la capacitat d'emprenedoria que se'ns incita a tenir?. És una pressió important (sobretot si un banc no et recolça).
-He d'estar contenta si el meu marit m'enganya i se'n va amb una altra 20 anys més jove que jo?
-Sóc dona, tinc 50 anys i em quedo a l'atur de cop i volta....
A mi no em venen al cap actituds positives de bones a primeres. Por, enuig, rabia, tristesa,... Són emocions que tenim i crec que hem de poder tenir.
Alto!!! També hem de poder aprendre a gestionar. No per tenir-ne menys:
Si mor un ésser estimat el dolor hi serà sempre, us ho puc ben assegurar, però no ens hem de desbordar, si deixem que això passi ja podem anar passant pel metge. Els processos de dol ens serveixen per equilibrar aquestes emocions.
A Aves, tenim constància que els processos de dol cada cop són més ràpids. Suposo que la societat demanda una posada a punt més àgil. La pregunta que em passa pel cap és, ens és beneficiós? O no ens sanem prou?
A l'article, Carmen hi fica la resiliència pel mig, i discrepo. Per mi, la resiliència és simplement fer front a les adversitats, a aixecar-te després la tempesta. M'agafaré a la definició del psicòleg social Oscar Chapital (2011): "La resiliencia es la capacidad que tiene un individuo de generar factores biológicos, psicológicos y sociales para resistir, adaptarse y fortalecerse, ante un medio de riesgo, generando éxito individual, social y moral". M'he estat revisant temes de resiliència i, d'acord, ve de la psicologia positiva, si, però en cap moment diu que no hagis de sentir-te malament per les adversitats de la vida. Jo em considero resilient i vaig estar enfonsada 5 anys de la meva vida. 5 anys desbordada per un dol complicat. I després de 15 anys amb la mort de l'Aina, mon pare, ma mare, la meva àvia, i unes quantes més seguides i estimades, puc dir que m'he n'he ensortit, i reforçada. Això no és resiliència?
Penso que la societat actual vol amagar el dolor, fer un "american way of life" actualitzat. La nova religió, la nova esperança, el nou sentit de la vida: complir els teus somnis. Com? sortint de la teva zona de comfort. Creient que si tu vols, pots i milers de sentències fermes que fan que et creguis el que calgui.
Es necessita anar més enllà de les nostres pròpies necessitats bàsiques, culturals, emocionals i crear un SUPERJO. On no hi caben el dolor, les limitacions, els dies de mala llet i si m'apures la fina, pèrfida i tronxant ironia.
De tota manera, i posant-me a l'altre costat, l'actitud positiva ens ajuda a superar-nos, ens obre portes, ens facilita, ens dóna pau, coratge, genera felicitat al voltant:
Què estic malalt i tinc actitud positiva? Doncs passo la malaltia de millor manera, amb més humor, faig millor cara. I si no em curo, moro més en pau amb mi i amb els altres.
Si el meu marit m'enganya amb una més jove? La vida m'ofereix les oportunitats de viure la soledat, de trobar nous amors....
Sóc dona, tinc 50 anys i em quedo a l'atur de cop i volta....És hora de pensar en noves idees, opcions, no quedar-se aturada.
En resum, acabem, com sempre, en EQUILIBRI. Cal viure el dolor, les emocions que ens generen els canvis, les adversitats de la vida. No cal amagar-lo ni cal viure aquesta tristesa, enuig, ràbia ràpidament... però no podem deixar de banda les coses bones que ens pot aportar una visió positiva de la vida, una visió que ens dóna possibilitats múltiples com a èssers humans i només hem de buscar els recursos que tenim dins nostre.
Quan tenim un esdeveniment fatídic, ens trenquem a miquetes , però ens podem tornar a enganxar i podem reconstruir JO millor, amb cicatrius que podem arreglar, però al cap i a la fi, cicatrius que mai marxen.
I per tot això em declaro RESILIENT i SLOW EMOCIONAL.
Slow Emocional: persona que gestiona TOTES les seves emocions de manera lenta i efectiva
-Si una persona té una malaltia important, només amb la seva actitud positiva es curarà?
-Tots, forçosament tots hem de tenir la capacitat d'emprenedoria que se'ns incita a tenir?. És una pressió important (sobretot si un banc no et recolça).
-He d'estar contenta si el meu marit m'enganya i se'n va amb una altra 20 anys més jove que jo?
-Sóc dona, tinc 50 anys i em quedo a l'atur de cop i volta....
A mi no em venen al cap actituds positives de bones a primeres. Por, enuig, rabia, tristesa,... Són emocions que tenim i crec que hem de poder tenir.
Alto!!! També hem de poder aprendre a gestionar. No per tenir-ne menys:
Si mor un ésser estimat el dolor hi serà sempre, us ho puc ben assegurar, però no ens hem de desbordar, si deixem que això passi ja podem anar passant pel metge. Els processos de dol ens serveixen per equilibrar aquestes emocions.
A Aves, tenim constància que els processos de dol cada cop són més ràpids. Suposo que la societat demanda una posada a punt més àgil. La pregunta que em passa pel cap és, ens és beneficiós? O no ens sanem prou?
A l'article, Carmen hi fica la resiliència pel mig, i discrepo. Per mi, la resiliència és simplement fer front a les adversitats, a aixecar-te després la tempesta. M'agafaré a la definició del psicòleg social Oscar Chapital (2011): "La resiliencia es la capacidad que tiene un individuo de generar factores biológicos, psicológicos y sociales para resistir, adaptarse y fortalecerse, ante un medio de riesgo, generando éxito individual, social y moral". M'he estat revisant temes de resiliència i, d'acord, ve de la psicologia positiva, si, però en cap moment diu que no hagis de sentir-te malament per les adversitats de la vida. Jo em considero resilient i vaig estar enfonsada 5 anys de la meva vida. 5 anys desbordada per un dol complicat. I després de 15 anys amb la mort de l'Aina, mon pare, ma mare, la meva àvia, i unes quantes més seguides i estimades, puc dir que m'he n'he ensortit, i reforçada. Això no és resiliència?
Penso que la societat actual vol amagar el dolor, fer un "american way of life" actualitzat. La nova religió, la nova esperança, el nou sentit de la vida: complir els teus somnis. Com? sortint de la teva zona de comfort. Creient que si tu vols, pots i milers de sentències fermes que fan que et creguis el que calgui.
Es necessita anar més enllà de les nostres pròpies necessitats bàsiques, culturals, emocionals i crear un SUPERJO. On no hi caben el dolor, les limitacions, els dies de mala llet i si m'apures la fina, pèrfida i tronxant ironia.
De tota manera, i posant-me a l'altre costat, l'actitud positiva ens ajuda a superar-nos, ens obre portes, ens facilita, ens dóna pau, coratge, genera felicitat al voltant:
Què estic malalt i tinc actitud positiva? Doncs passo la malaltia de millor manera, amb més humor, faig millor cara. I si no em curo, moro més en pau amb mi i amb els altres.
Si el meu marit m'enganya amb una més jove? La vida m'ofereix les oportunitats de viure la soledat, de trobar nous amors....
Sóc dona, tinc 50 anys i em quedo a l'atur de cop i volta....És hora de pensar en noves idees, opcions, no quedar-se aturada.
En resum, acabem, com sempre, en EQUILIBRI. Cal viure el dolor, les emocions que ens generen els canvis, les adversitats de la vida. No cal amagar-lo ni cal viure aquesta tristesa, enuig, ràbia ràpidament... però no podem deixar de banda les coses bones que ens pot aportar una visió positiva de la vida, una visió que ens dóna possibilitats múltiples com a èssers humans i només hem de buscar els recursos que tenim dins nostre.
Quan tenim un esdeveniment fatídic, ens trenquem a miquetes , però ens podem tornar a enganxar i podem reconstruir JO millor, amb cicatrius que podem arreglar, però al cap i a la fi, cicatrius que mai marxen.
I per tot això em declaro RESILIENT i SLOW EMOCIONAL.
Slow Emocional: persona que gestiona TOTES les seves emocions de manera lenta i efectiva
divendres, de febrer 26, 2016
La reconstrucció del JO
Cada mort, cada pèrdua és un dol. El dol, per molts, és el procés en el què hi tenen cabuda sentiments de tristesa, ràbia, enuig, enyor, entre d'altres que produeix una pèrdua. I dura fins a l'adaptació a la realitat sense la persona o cosa que s'ha perdut.
Podriem citar en aquests moments a autors com Kübler-Ross, Worden, que són dels principals teòrics sobre el dol i la pèrdua, en fases o tasques universals, però ja hi haurà moments i espais per ells.
Fins ara no havia citat massa teoria sobre dol.... Fins ara no me n'havia mirat massa... Ara he llegit un bon grapadet de llibres, estudis, articles i puc fer i agafar allò que m'agrada de cadascun.
Haig de dir que literatura i llibres sobre dol hi ha un munt, teoria no massa. La teoria sobre el dol és molt recent, podriem dir que va començar amb Freud.
Una de les primeres lectures que vaig fer sobre el dol, ara no fa gaire, em va fer veure el dol com una oportunitat d'aprenentatge. Això em va trasbalsar perquè venia de morts molt dures i em costava veure oportunitats en la vida després de cada mort, malgrat tenia els meus dols fets.
Neimeyer em va trencar els esquemes i em va convencèr que el dol era una reconstrucció de l'individu. És a dir, anem construint els nostres pròpies estructures per orientar-nos cap uns objectius significatius, a grosso modo i simplificant una miqueta....
Exemple:
La Caterina creu en Deu perquè així li han ensenyat, li serveix per interpretar la mort del seu avi ara fa 8 anys, li serveix per relacionar-se amb els altres i a gestionar les seves accions dirigint-les cap al que ella vol fer.
Quan el seu pare mor d'un atac de cor repentinament davant seu, tota aquesta construcció se li trenca... ha de reconstruir-se.
Ella ha de prendre la decisió de com construirà la seva nova vida en funció de la cultura, del gènere i de la trascendència.
M'agrada la idea d'anar construint i reconstruir, de nous rols.
Fa que el dol sigui un procés actiu de transformació i amb les seves senzilles tècniques i recursos, sovint de narració, fa moure els propis recursos personals i socials cap a la sanació. Però aquesta sanació serà integral? O només cognitiva?
El que és clar, apartant ara en Neimeyer, és que quan passes un dol, un nou ésser emergeix de dins teu. Podria fàcilment dir més fort, més amoròs, més sensible, però no crec que sigui així. La feina l'ha de fer cadascú en tots els aspectes: a nivell de cap, a nivell de cor, a nivell de conducta.... per esdevenir la persona que vol ser.
dijous, de febrer 18, 2016
El Silenci
Quan et trobes en un grup que està trencat per dins per la mort d'un amic, quan estàs al costat d'una persona que ha perdut el seu èsser més estimat i encara està en xoc........SILENCI.......Les persones solem tenir por al buit ("horror vacui" que es diu en pintura) i podem començar a parlar sense gaire sentit simplement per no enfrontar-nos al buit de les paraules. En la nostra cultura silenci és soledat, mort, desconeixença...Quan va morir l'Aina, m'atabalaven amb paraules, acudits, i tot de ximpleries que no recordo per tal que no pensés en el dolor. Ho feien amb bona intenció, i jo sempre els ho agrairé. Però el meu cap i sobretot el meu cor, no hi era present en aquells intents d'esbarjo.
El dol necessita SILENCI perquè necessita interiorització i trascendència. No calen paraules de distracció o de suport on el que es necessita és aflorar emocions: estimar i ser estimat, enfadar-se, plorar, ...Cal cercar respostes en un mateix per poder treballar i exterioritzar el dol. Cal callar i escoltar què diu el nostre cor i què sent el cor del del costat. Una respiració acompasada, una mà acompanyada poden valer més que 2000 paraules de consol.
Mantenir el silenci i alhora trencar-lo sense dinamitar l'ambient d'intimitat creat, és una tasca més difícil que no em pensava.
Proveu d'estar amb una persona o amb un grup de persones, 20 minuts sense parlar. Tancant els ulls i deixant fluir els vostres sentiments i emocions. I just quan passi l'estona, reinicieu el discurs sense trencar el clima creat. I tot això sense sentir-vos incòmodes i sense perdre la paciència. Els que sou xerraires de mena, aquí teniu una prova titànica.
Cal deixar de banda el rellotge però no perdre el món de vista. Acompanyem, no ens perdem amb la persona de dol. Cal tenir el nostre cos ben centrat al terra, i les nostres emocions ben posicionades. Cal ser pacient i flexible, però estant atent a tota l'energia que circula entre nosaltres. Cal fer-la fluir però no obturar-la ni desbordar-la.
El SILENCI ajuda a fluir i equilibrar l'expressió de sentiments de neguit i dolor. Ens retroba amb les energies dels èssers estimats i ens dona pau.
El dol necessita SILENCI perquè necessita interiorització i trascendència. No calen paraules de distracció o de suport on el que es necessita és aflorar emocions: estimar i ser estimat, enfadar-se, plorar, ...Cal cercar respostes en un mateix per poder treballar i exterioritzar el dol. Cal callar i escoltar què diu el nostre cor i què sent el cor del del costat. Una respiració acompasada, una mà acompanyada poden valer més que 2000 paraules de consol.
Mantenir el silenci i alhora trencar-lo sense dinamitar l'ambient d'intimitat creat, és una tasca més difícil que no em pensava.
Proveu d'estar amb una persona o amb un grup de persones, 20 minuts sense parlar. Tancant els ulls i deixant fluir els vostres sentiments i emocions. I just quan passi l'estona, reinicieu el discurs sense trencar el clima creat. I tot això sense sentir-vos incòmodes i sense perdre la paciència. Els que sou xerraires de mena, aquí teniu una prova titànica.
Cal deixar de banda el rellotge però no perdre el món de vista. Acompanyem, no ens perdem amb la persona de dol. Cal tenir el nostre cos ben centrat al terra, i les nostres emocions ben posicionades. Cal ser pacient i flexible, però estant atent a tota l'energia que circula entre nosaltres. Cal fer-la fluir però no obturar-la ni desbordar-la.
El SILENCI ajuda a fluir i equilibrar l'expressió de sentiments de neguit i dolor. Ens retroba amb les energies dels èssers estimats i ens dona pau.
divendres, de novembre 27, 2015
Entitats de lleure i dol: com ajudar els infants i joves en aquest procés
Us deixo un article que vam escriure Minyons escoltes i guies de Catalunya a Xarxanet:
Entitats de lleure i dol: com ajudar els infants i joves en aquest procés
Entitats de lleure i dol: com ajudar els infants i joves en aquest procés
Subscriure's a:
Missatges (Atom)