És en aquell moment que un nus se't fica a la gola i sents que tens un buit a la panxa que no pots omplir, malgrat ho intentis de la manera que creguis que l'has d'omplir. Falta la respiració i t'ofegues i penses que allò que és normal no ho recuperaràs mai més. Comences a tenir conductes inhabituals en tu mateixa. Uns moments estàs superbé i altres una immensa tristesa omple la teva condició de persona. Estàs vivint una pèrdua.
La buidor que et surt de les entranyes i creus que no podràs omplir amb res més. Aquesta buidor que et fa perdre els nervis i fer coses irracionals per tal d'omplir el que et falta...
El que no ens adonem és que el que ens falta, ens falta en nosaltres mateixos i no depèn d'altres persones. Podem omplir-nos nosaltres mateixos, cobrir-nos les pròpies necessitats per tal de ser éssers complerts. Però l'afecció cap als altres no ens deixa mirar-nos a nosaltres mateixos i nudrir-nos per ser éssers complerts i poder complir amb la missió de procurar pels altres sense aquestes buidors que ens porten a ser irracionals.
No estic en un nivell de desafecció total i tinc buidors per tot arreu, per tant no tinc fórmules per omplir els nostres propis buits que estan relacionats amb l'autoestima, l'autoimatge, la piràmide de necessitats i la seva cobertura...
La feina segueix en aquest camí, però el buit ara mateix hi és...I s'omple com es pot i com se sap...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada