El dol i la nova american way of life

Aquest matí llegia una entrada d'un blog que es titula "Ya no nos està permitido siquiera el duelo" de Carmen Saavedra. En ell fa una crítica a la nova corrent positivista. Tot ha de ser feliç, meravellós, no tenir límits, sortir de les zones de comfort i nosaltres, i només nosaltres, som els causants dels nostres mals. L'anava llegint i em feia gràcia perquè aquesta senyora m'ha endevinat el pensament en alguns sentits i m'ha generat una controvèrsia interna.

-Si una persona té una malaltia important, només amb la seva actitud positiva es curarà?
-Tots, forçosament tots hem de tenir la capacitat d'emprenedoria que se'ns incita a tenir?. És una pressió important (sobretot si un banc no et recolça).
-He d'estar contenta si el meu marit m'enganya i se'n va amb una altra 20 anys més jove que jo?
 -Sóc dona, tinc 50 anys i em quedo a l'atur de cop i volta....

A mi no em venen al cap actituds positives de bones a primeres. Por, enuig, rabia, tristesa,... Són emocions que tenim i  crec que hem de poder tenir.
Alto!!! També hem de poder aprendre a gestionar. No per tenir-ne menys:
Si mor un ésser estimat el dolor hi serà sempre, us ho puc ben assegurar, però no ens hem de desbordar, si deixem que això passi ja podem anar passant pel metge. Els processos de dol ens serveixen per equilibrar aquestes emocions.

A Aves, tenim constància que els processos de dol cada cop són més ràpids. Suposo que la societat demanda una posada a punt més àgil. La pregunta que em passa pel cap és, ens és beneficiós? O no ens sanem prou?

A l'article, Carmen hi fica la resiliència pel mig, i discrepo. Per mi, la resiliència és simplement fer front a les adversitats, a aixecar-te després la tempesta. M'agafaré a la definició del psicòleg social Oscar Chapital (2011): "La resiliencia es la capacidad que tiene un individuo de generar factores biológicos, psicológicos y sociales para resistir, adaptarse y fortalecerse, ante un medio de riesgo, generando éxito individual, social y moral". M'he estat revisant temes de resiliència i, d'acord, ve de la psicologia positiva, si, però en cap moment diu que no hagis de sentir-te malament per les adversitats de la vida. Jo em considero resilient i vaig estar enfonsada 5 anys de la meva vida. 5 anys desbordada per un dol complicat. I després de 15 anys amb la mort de l'Aina, mon pare, ma mare, la meva àvia, i unes quantes més seguides i estimades, puc dir que m'he n'he ensortit, i reforçada. Això no és resiliència?

Penso que la societat actual vol amagar el dolor, fer un "american way of life" actualitzat. La nova religió, la nova esperança, el nou sentit de la vida: complir els teus somnis. Com? sortint de la teva zona de comfort. Creient que si tu vols, pots i milers de sentències fermes que fan que et creguis el que calgui.
Es necessita anar més enllà de les nostres pròpies necessitats bàsiques, culturals, emocionals i crear un SUPERJO. On no hi caben el dolor, les limitacions, els dies de mala llet i si m'apures la fina, pèrfida i tronxant ironia.

De tota manera, i posant-me a l'altre costat, l'actitud positiva ens ajuda a superar-nos, ens obre portes, ens facilita, ens dóna pau, coratge, genera felicitat al voltant:
Què estic malalt i tinc actitud positiva?  Doncs passo la malaltia de millor manera, amb més humor, faig millor cara. I si no em curo, moro més en pau amb mi i amb els altres.
Si el meu marit m'enganya amb una més jove? La vida m'ofereix les oportunitats de viure la soledat, de trobar nous amors....
Sóc dona, tinc 50 anys i em quedo a l'atur de cop i volta....És hora de pensar en noves idees, opcions, no quedar-se aturada.

En resum, acabem, com sempre, en EQUILIBRI. Cal viure el dolor, les emocions que ens generen els canvis, les adversitats de la vida. No cal amagar-lo ni cal viure aquesta tristesa, enuig, ràbia ràpidament... però no podem deixar de banda les coses bones que ens pot aportar una visió positiva de la vida, una visió que ens dóna possibilitats múltiples com a èssers humans i només hem de buscar els recursos que tenim dins nostre.
 Quan tenim un esdeveniment fatídic, ens trenquem a miquetes , però ens podem tornar a enganxar i podem reconstruir JO millor, amb cicatrius que podem arreglar, però al cap i a la fi, cicatrius que mai marxen.

I per tot això em declaro RESILIENT  i SLOW EMOCIONAL.

Slow Emocional: persona que gestiona TOTES les seves emocions de manera lenta i efectiva