Estimar no vol dir tenir

El record de l'Aina passeja cada dia per la meva ment però se'm comencen a diluir coses. Falta una setmana per què sigui l'aniversari del naixement de la meva filla i torno a escriure amb totes les ganes del món.

Treballant el dol i la pèrdua a la feina m'he adonat que els meus processos de dol ja formen part del passat i ara em queda recordar i reconfortar-me amb alguna que altra conversa cap al cel, per no dir imaginària. La ferida està tancada i em queden unes cicatrius que em mostren cada dia que un nou món està amb mi i que m'acompanya en aquest viatge l'esperit de la família que ja no hi és.
M'ha costat calcular els anys que faria la meva filla, perdo el compte. Faria 16 anys.
Tota una vida que no és amb nosaltres.

De sobte, m'ha vingut al cap el concepte de "apego" del què buscant la traducció en català m'he adonat que no existeix. Podria assimilar-se amb estima però es pot tenir estima sense la vinculació de seguretat, consol i protecció que defineix al apego. Afecció seria un altre mot que se li assembla. Però cap que descrigui aquesta necessitat de vinculació afectiva que fa que sigui tan dolorosa la pèrdua.
Estimo i estimaré sempre a la meva filla però ja no tinc el "apego" que fa que depengui d'ella. L'he deixada marxar amb tot l'amor incondicional que comporta. Estimar no vol dir tenir.

M'està costant molt escriure aquesta entrada, tot just avui faria aquests 16 anys. Sempre a punt de marxar de vacances.
Ja no ploro quan la recordo i m'he passat 15 dies treballant incansablement temes de dol sense el nus a la gola tan desagradable que tenia quan la mencionava o pensava en ella un temps ençà.

L'estimo i la rememoraré la resta de la meva vida. Ara em falten els rituals.... malauradament el meu mal dol va fer que amagués tot símbol de recordatori. La mort de la meva filla ha evolucionat amb pocs rituals i els que ha tingut queden lluny de la meva mà, a Bolívia.

Però sempre hi som a temps de crear un ritus que faci expressar-nos i viure l'enyorança i l'estima que li teníem a l'Aina. Hi pensaré...

Mentre us deixo amb "Tears in heaven", un clàssic d'Eric Clapton. És l'únic record que tinc del funeral de la meva filla.